Tot i que encara falten un parell de posts de Nova Zelanda, no seran escrits fins a que tingui un lloc amb internet gratuit (o amb la biblioteca propera a on visqui).
Ahir fa un mes que vam arribar a Australia. Tal qual vam arribar no teniem ni idea de on aniriem, pero vam aconseguir internet i vam veure que dos persones de la pagina web workaway.com ens havien contestat. Els dos ens havien facilitat el seu numero, i com no teniem res a fer a Melbourne, vam decidir trucar-los per anar directament a casa seva. En les primeres trucades se'ns va fundir 10$ de cabina, per lo que crec que es millor comprar-te una sim card australiana, pero no ho se, jo no ho fet.
La familia vivia a Mansfield, on ens vam quedar una setmana abans de que ens trobessin una feina. 16$ el bus de l'aeroport a Melbourne!!! flipa!! i 25$ fins aMansfield (que eren 3 hores de trajecte), les coses son realment cares a Australia. Qui ens va acollir era una parella, que ja havien estat casats i tingut fills amb altra gent pero ara estaven junts. La dona, Gill, era realment molt agradable i parlava un angles molt correcte, ensenyant-nos moltissim vocabulari i moltes converses interessants amb ella. Mentres que el home, Maurie, es una mica grunyon i actua com un nen petit. Pero quan treballavem a Delatite, ens va agafar mes carinyo i ja es portava millor amb nosaltres. Aquest home va ser el nostre primer contacte amb l'Aussie, el dialecte de l'angles parlar a Australia. Igual que el kiwi parlaven es mes rapid i es menjaven silabes, aqui parlen com a mes vago, sense vocalitzar i no tant rapid.
Delatite es la winery on ens van trobar feina. Viviem alli i cobravem 250$ a la setmana, currant 35h. No estaria malament per espanya, pero aqui Australia es massa poc. Per tant vam decidir moure'ns a Shepparton, un poble de recollida de fruita. Estem en un backpackers amb 98 currantes mes, alguns amb feina alguns sense. Nosaltres per sort vam trobar feina desde el primer dia collint peres! cobrem 30$ per una caixa de plastic que hi cabran mes de 1000kg de peres (1200kg segons el nostre company de feina). Pero de collir fruita ja parlarem en un altre post, al igual que de la winery Delatite.
Ara estem be, rebentats, pero be. Una abraçada molt forta a tots els lectors que es preocupen :)
sábado, 18 de febrero de 2012
martes, 7 de febrero de 2012
NZ, illa sud
Christchurch es la capital de la illa sud i la segona ciutat mes gran de Aotearoa. Ara, pero, te el centre derruit a causa dels forts terratremols que hi ha hagut els ultims anys, si quedava algun edifici alt, l'han desmontat per por a que es derruis en un proper terratremol. L'illa sud te una majoria pakeha, el nom per als colons britanics en llengua maori, fins a tal punt que nomes vam veure 3 mahoris en tota la illa sud, a excepcio de la part nord (Golden Bay, Nelson i Picton) on es comença a veure una mica mes a la gent autoctona (es com li deiem el Llorenç i jo als maoris quan parlavem en catala, aixi la gent no es pispava de que parlavem). Al nord de la illa sud hi ha platjes paradisiaques, sobretot a l'Abel Tasman National Park.
(foto Abel Tasman)
L'unic problema es que realment hi havia molts turistes, comparat amb la resta de la illa sud, pero res a veure amb Espanya. Nelson es la ciutat mes gran de la zona, presumien de bon temps pero nomes vam tindre pluja i inundacions durant 5 dies seguits!, i Picton es d'on agafes el ferri per anar a Wellington (a la illa nord). Uns km al sud de Nelson hi han uns llacs preciosos amb una travessia de 7 dies, era el nostre objectiu a batir desde que ens en van parlar, malhauradament tenia una infeccio a una ferida de la cama, i realment no podia fer aquesta ruta llarga i un pel dura, a mes el Llorenç tampoc estava gaire be del genoll per tant vam decidir fer la ruta de l'Abel Tasman, molt mes facil i curta.
A la costa est podem trobar animals diversos, com foques, pinguins i albatros de 3 metres. Els pinguins i els albatros es poden veure a la peninsula al costat de la ciutat Duneidin, una ciutat molt maca, construida a semblança de Edinburgh. Al sud de tot hi ha la Stewart Island, un dels llocs mes "facils" per poder veure un kiwi, ja que es parc nacional, i l'home no l'ha destrossat gaire. A prop, pero mes al nord tenim Invercargill, una ciutat que voliem anar per estar al maxim sud possible, fins que ens van dir que Mitch Jager va dir : " Invercargill is the asshole of the world". Vam decidir passar i dirigir-nos a Te Anau, a la costa oest. A la costa oest hi han els paisatges mes preciosos i alucinants que he vist mai. Pero no t'olvidis de portar roba d'abric! i impermeable!
Primer vam anar a la caminata prop de Te Anau, ens va nevar, pero el llac era precios i la flora de la ruta era impresionant, tant densa, a mi em recordava a la vegetacio que hauriem tingut a la prehistoria
(no em pregunteu quina era...). D'alli vam continuar viatjant per la costa oest en direccio nord fins a arribar a la Hollyford track, just despres de Milford Sound (lloc on la majoria de turistes van, pero un pel car). La Hollyford es considerat una selva, si la flora del cami aprop de Te Anau era dens, aqui no hi havia un cm sense vegetacio. A mes a mes les primeres hores de cami estaven molt ben senyalitzades, era com passejar per un parc d'atraccions de la prehistoria (aixo si que si, semblava la prehistoria, jeje ). La ruta es al costat d'un riu precios, pero si hi has d'anar, no t'olvidis el repelent de mosquit! mai en la meva vida havia vist tants mosquits junts, era algo esfereidor.
(foto hollyford)
La carretera acaba i no es pot continuar anant cap al nord, tens dues opcions: o tornes fins a Te Anau i despres pujes pel centre o passes la petita serralada per una de les tres rutes : Route Bourne Track (no la vam poder fer per esllevissades), Greenstone Track (preciosa, facil i divertida) i Capple Track ( es com la segona part de la greenstone track, per fer-les circulars). D'aqui passem a Queenstown, que com molt be indica el nom esta ple de princeses, bueno princeses, princeses d'aquestes de nit que els hi dius al bar: " eh princesa, sales a hacer un cigarrillo ? ". Tambe es una ciutat plena d'esports d'aventura: puenting, sky diving, no se que Jet (semblant al tutuki splash pero en un riu de veritat), no se quantos en barco, vaja coses que ni havia vist abans! Com ja haureu suposat, es una ciutat molt turistica amb molt d'ambient de nit tota la setmana. Per tant per la nit t'emborratxes, i al mati te tires d'un pont! No ho dic perque vegis la cara a la "princesa" de la nit anterior, o dic literalment. Pot sortir una mica car, pero val molt la pena, sobretot si estas lligat a una corda. Nosaltres vam marxar per potes d'aquella ciutat pq realment ens estava escurant la cartera.
Per potes a caminar la Rees-Dart Saddle, potser la ruta mes bonica de totes. Tambe anomenada la track del senyor dels anells. Tot i que nosaltres vam passar mil penuries. Ja per començar el primer dia vam haver de crusar un riu sense pont, per tant ja ens veus a mi i al llorenç amb els motxilots, sabates en ma i nomes els calçotets, casi sens en du la corrent, pero vam passar sense mullar-nos. El primer dia vam acampar al mig de la montanya, just al costat del cami, la cabanya on voliem parar no semblava que arrives mai i ami em feia massa mal el genoll. A mes ja havia començat a ploure. Al dia seguent pel mati encara plovia pero rapidament vam arribar a la Hut on voliem dormir el dia anterior. Mentres ens feiem el dinar, es va posar a nevar... La cosa pintava dura, i amb el vent que feia... Haviem de passar tant si com no la Rees Saddle, i arribar a la Dart Hut. Nevant com nevava i plovent com plovia, als dos ens apeteixia dormir en una Hut (es com una cabanya, amb una llar de foc, un parell de piques, lliteres i un labavo fora). Abans d'arribar a la Hut, uns australians molt majos ens van preguntar si sabiem caminar per la neu, i natros : " Of course!!". Crec que ens hauriem hagut de fixar en el fet que anaven full equip.
(foto de la Rees Saddle)
A trompicons, agarrant-nos a la gespa, sense caminar per on anar, sense lloc per descansar, xops, cansats, freds. Tot eren adversitats i la pujada no semblava acabar mai. A uns metres del final el Llorenç es va quedar sense forces, pero es va dir a n'ell mateix que allo no podia ser el seu final i va correr, no sap com, l'ultim tram. Jo que estava un metres mes abaix vaig sentir el nostre crit de guerra: " leleleleleleleeeeeee". Havia arribat!! Em va donar una mica de energia, pero pocs metres despres ja tenia massa fred. Feia estona que no em notava ni peus ni mans, pero ara començava a no notar-me ni braços ni cames, a part estava baldat. Anava de genolls, pq no tenia prou estavilitat als peus i feia molta por caure, ja no pel mal, sino per haver de tornar a pujar! Per sort el Llorenç em va animar l'ultim tram, tot i que jo li deia que descansava 5 minutets, ell em va fer veure que m'agafaria una hipotermia, que la unica opcio era pujar. Un cop adalt, vam tindre unes vistes magnifiques (una mica truncades pels nuvols, penseu que tota l'estona no va parar de nevar ni de bufar el vent). Ens vam fumar el piti de la victoria i vam saborejar aquell moment de victoria. 5 minuts despres ja baixavem a correcuita, voliem arribar al refugi per secar tota la roba i entrar una mica en calor. De cami encara hi havia mes neu, mes vent i mes fred. Pero lo pitjor eren els rius, a la Hut on haviem dinat aquell mateix dia posava que faltava un pont que el treien al hivern i encara no l'havien posat, i que potser en altres punts tambe faltaven ponts perque la corrent se'ls havia emportat. La veritat es que el primer i el segon t'intentes no mullar, els seguents intentes mullar-te el minim, i ja l'ultim (que era el del pont tret per l'hivern) el vaig passar a saco. Mes mullat no podia estar, per lo que em deia, de perdidos al rio. Normalment la gent pot escorrer els mitjons o la samarreta, jo podia escorrer les botes!!
Un cop a la Dart Hut, vam intentar encendre la llar de foc... La fusta estava humida, l'ambient estava humit, el metxero estava moll... La cosa pintava lletja i mullada. Per sort la roba de la motxila estava "seca", excepte el meu sac de dormir, que passant el riu (del pont) vaig relliscar i la part de baix de la motxila, on tenia el sac, es va mullar. Per sort va apareixer el Manu, el guardia de la cabanya, que basicament s'encarreguen de cobrar-te. Aquest en canvi, a part de cobrar-nos, es va estar pacientment fins que es va encendre el foc. PER FI!! El Llorenç i jo ens vam acurrucar a prop de la llar, vam posar la roba a estendre, les botes sota la llar, i els mitjons a sobre. Si si, els mitjons a sobre com si estiguessim cuinant, se sentia el "fregir-se" de l'aigua dins els mitjons i despres semblaven torrades, pero torrades seques. Al dia seguent el Llorenç va voler enfilar-se cap a la Cascade Saddle, pero jo estava massa baldat dels genolls, i preferia recuperar-me, per estar a tono per la resta de la track.
Cascade Saddle (amb foto o video):
El Manu ens va advertir que el principi de la seguent etapa estava prou complicat. Hi havia molts arbres caiguts, i els rius baixaven amb molt força, a causa de les pluges i la neu dels dies anteriors. Tambe ens va dir la previsio del temps i a la nit anterior ens va portar un tros de pa fet per ell. Molt majo, pq ademes no ens va cobrar pels altres dies que estariem a la track (nosaltres li vam dir que un fariem tot d'una etzitvada). La veritat es que hi havien molts arbres caiguts i amb el mal de genolls era lo pitjor. Si entraves en calor caminant ja no et feien tant de mal els genolls, pero amb els arbres caiguts t'havies de parar cada tres per dos.
(foto d'arbres caiguts)
A mes a mes tornava a haver-hi tot de rius per crusar, sense pont obviament. I per acabar-ho d'adobar, a mig cami es va posar a ploure... Passavem per boscos preciosos, pero amb la pluja l'unic que voliem era arribar a la seguent Hut. Obviament vam tornar a arribar xops. Aquest cop vaig encendre el foc jo sol (no hi havia guardia) i vam mantindre la cabanya a casi 30 graus. El dia seguent va estar tot el dia plovent, per lo que no ens vam moure de la cabanya (estavem una mica farts de mullar-nos). Per la nit vam contar provisions, nomes ens quedava menjar per un altre dia... Haviem de surtir a l'endema a primera hora, plogues o neves. Aixi ho vam fer, i aquest cop vam passar per pantans tambe, a part de rius i la pluja continua. Pero ja ens era igual. Just abans d'arribar al final de la track, hi havien unes cascades, les quals havies de passar per sota. Aqui no es va salvar ni la motxilla, TOT estava moll, els recanvis secs, els llibres, TOT. No va parar de ploure fins que nosaltres vam acabar la track. Ni mitja hora despres d'acabar feia un sol espatarrant. Per l'amor de Deu! Qui es el cabro alla adalt que s'esta partint de nosaltres ?!
Tot i que sembla ple de penuries, realment va ser molt bonic i vam veure tot d'arbres diferents, en tot de paisatges i diferents, i molt poca gent (5 persones contades, de les quals 4 vam coincidir menys d'un minut). Aquesta track acabava a Paradise, un dels llocs on es va grabar el Senyor dels anells, i en aquell precis instant s'estava grabant el Hobbit. Per lo que ja haviem arribat a Hobbiton, haviem acabat el nostre periple per les terres del senyor dels anells i podiem anar a descansar.
(foto de Hobbiton)
Mes cap al nord, seguint la costa est hi ha un parell de glaciars, els quals semblen prou interessants per visitar. Pel centre hi ha molts llacs, no tant grans com el de Queenstown, pero amb noms tan divertits com Te Kapo.
Crec que em deixo alguna part de la illa sud, o alguna anecdota que podria ser divertit explicar. Si ho trobem adient, ja ho afegirem (les fotos les afegirem en breus).
(foto Abel Tasman)
L'unic problema es que realment hi havia molts turistes, comparat amb la resta de la illa sud, pero res a veure amb Espanya. Nelson es la ciutat mes gran de la zona, presumien de bon temps pero nomes vam tindre pluja i inundacions durant 5 dies seguits!, i Picton es d'on agafes el ferri per anar a Wellington (a la illa nord). Uns km al sud de Nelson hi han uns llacs preciosos amb una travessia de 7 dies, era el nostre objectiu a batir desde que ens en van parlar, malhauradament tenia una infeccio a una ferida de la cama, i realment no podia fer aquesta ruta llarga i un pel dura, a mes el Llorenç tampoc estava gaire be del genoll per tant vam decidir fer la ruta de l'Abel Tasman, molt mes facil i curta.
A la costa est podem trobar animals diversos, com foques, pinguins i albatros de 3 metres. Els pinguins i els albatros es poden veure a la peninsula al costat de la ciutat Duneidin, una ciutat molt maca, construida a semblança de Edinburgh. Al sud de tot hi ha la Stewart Island, un dels llocs mes "facils" per poder veure un kiwi, ja que es parc nacional, i l'home no l'ha destrossat gaire. A prop, pero mes al nord tenim Invercargill, una ciutat que voliem anar per estar al maxim sud possible, fins que ens van dir que Mitch Jager va dir : " Invercargill is the asshole of the world". Vam decidir passar i dirigir-nos a Te Anau, a la costa oest. A la costa oest hi han els paisatges mes preciosos i alucinants que he vist mai. Pero no t'olvidis de portar roba d'abric! i impermeable!
Primer vam anar a la caminata prop de Te Anau, ens va nevar, pero el llac era precios i la flora de la ruta era impresionant, tant densa, a mi em recordava a la vegetacio que hauriem tingut a la prehistoria
(no em pregunteu quina era...). D'alli vam continuar viatjant per la costa oest en direccio nord fins a arribar a la Hollyford track, just despres de Milford Sound (lloc on la majoria de turistes van, pero un pel car). La Hollyford es considerat una selva, si la flora del cami aprop de Te Anau era dens, aqui no hi havia un cm sense vegetacio. A mes a mes les primeres hores de cami estaven molt ben senyalitzades, era com passejar per un parc d'atraccions de la prehistoria (aixo si que si, semblava la prehistoria, jeje ). La ruta es al costat d'un riu precios, pero si hi has d'anar, no t'olvidis el repelent de mosquit! mai en la meva vida havia vist tants mosquits junts, era algo esfereidor.
(foto hollyford)
La carretera acaba i no es pot continuar anant cap al nord, tens dues opcions: o tornes fins a Te Anau i despres pujes pel centre o passes la petita serralada per una de les tres rutes : Route Bourne Track (no la vam poder fer per esllevissades), Greenstone Track (preciosa, facil i divertida) i Capple Track ( es com la segona part de la greenstone track, per fer-les circulars). D'aqui passem a Queenstown, que com molt be indica el nom esta ple de princeses, bueno princeses, princeses d'aquestes de nit que els hi dius al bar: " eh princesa, sales a hacer un cigarrillo ? ". Tambe es una ciutat plena d'esports d'aventura: puenting, sky diving, no se que Jet (semblant al tutuki splash pero en un riu de veritat), no se quantos en barco, vaja coses que ni havia vist abans! Com ja haureu suposat, es una ciutat molt turistica amb molt d'ambient de nit tota la setmana. Per tant per la nit t'emborratxes, i al mati te tires d'un pont! No ho dic perque vegis la cara a la "princesa" de la nit anterior, o dic literalment. Pot sortir una mica car, pero val molt la pena, sobretot si estas lligat a una corda. Nosaltres vam marxar per potes d'aquella ciutat pq realment ens estava escurant la cartera.
Per potes a caminar la Rees-Dart Saddle, potser la ruta mes bonica de totes. Tambe anomenada la track del senyor dels anells. Tot i que nosaltres vam passar mil penuries. Ja per començar el primer dia vam haver de crusar un riu sense pont, per tant ja ens veus a mi i al llorenç amb els motxilots, sabates en ma i nomes els calçotets, casi sens en du la corrent, pero vam passar sense mullar-nos. El primer dia vam acampar al mig de la montanya, just al costat del cami, la cabanya on voliem parar no semblava que arrives mai i ami em feia massa mal el genoll. A mes ja havia començat a ploure. Al dia seguent pel mati encara plovia pero rapidament vam arribar a la Hut on voliem dormir el dia anterior. Mentres ens feiem el dinar, es va posar a nevar... La cosa pintava dura, i amb el vent que feia... Haviem de passar tant si com no la Rees Saddle, i arribar a la Dart Hut. Nevant com nevava i plovent com plovia, als dos ens apeteixia dormir en una Hut (es com una cabanya, amb una llar de foc, un parell de piques, lliteres i un labavo fora). Abans d'arribar a la Hut, uns australians molt majos ens van preguntar si sabiem caminar per la neu, i natros : " Of course!!". Crec que ens hauriem hagut de fixar en el fet que anaven full equip.
(foto de la Rees Saddle)
A trompicons, agarrant-nos a la gespa, sense caminar per on anar, sense lloc per descansar, xops, cansats, freds. Tot eren adversitats i la pujada no semblava acabar mai. A uns metres del final el Llorenç es va quedar sense forces, pero es va dir a n'ell mateix que allo no podia ser el seu final i va correr, no sap com, l'ultim tram. Jo que estava un metres mes abaix vaig sentir el nostre crit de guerra: " leleleleleleleeeeeee". Havia arribat!! Em va donar una mica de energia, pero pocs metres despres ja tenia massa fred. Feia estona que no em notava ni peus ni mans, pero ara començava a no notar-me ni braços ni cames, a part estava baldat. Anava de genolls, pq no tenia prou estavilitat als peus i feia molta por caure, ja no pel mal, sino per haver de tornar a pujar! Per sort el Llorenç em va animar l'ultim tram, tot i que jo li deia que descansava 5 minutets, ell em va fer veure que m'agafaria una hipotermia, que la unica opcio era pujar. Un cop adalt, vam tindre unes vistes magnifiques (una mica truncades pels nuvols, penseu que tota l'estona no va parar de nevar ni de bufar el vent). Ens vam fumar el piti de la victoria i vam saborejar aquell moment de victoria. 5 minuts despres ja baixavem a correcuita, voliem arribar al refugi per secar tota la roba i entrar una mica en calor. De cami encara hi havia mes neu, mes vent i mes fred. Pero lo pitjor eren els rius, a la Hut on haviem dinat aquell mateix dia posava que faltava un pont que el treien al hivern i encara no l'havien posat, i que potser en altres punts tambe faltaven ponts perque la corrent se'ls havia emportat. La veritat es que el primer i el segon t'intentes no mullar, els seguents intentes mullar-te el minim, i ja l'ultim (que era el del pont tret per l'hivern) el vaig passar a saco. Mes mullat no podia estar, per lo que em deia, de perdidos al rio. Normalment la gent pot escorrer els mitjons o la samarreta, jo podia escorrer les botes!!
Un cop a la Dart Hut, vam intentar encendre la llar de foc... La fusta estava humida, l'ambient estava humit, el metxero estava moll... La cosa pintava lletja i mullada. Per sort la roba de la motxila estava "seca", excepte el meu sac de dormir, que passant el riu (del pont) vaig relliscar i la part de baix de la motxila, on tenia el sac, es va mullar. Per sort va apareixer el Manu, el guardia de la cabanya, que basicament s'encarreguen de cobrar-te. Aquest en canvi, a part de cobrar-nos, es va estar pacientment fins que es va encendre el foc. PER FI!! El Llorenç i jo ens vam acurrucar a prop de la llar, vam posar la roba a estendre, les botes sota la llar, i els mitjons a sobre. Si si, els mitjons a sobre com si estiguessim cuinant, se sentia el "fregir-se" de l'aigua dins els mitjons i despres semblaven torrades, pero torrades seques. Al dia seguent el Llorenç va voler enfilar-se cap a la Cascade Saddle, pero jo estava massa baldat dels genolls, i preferia recuperar-me, per estar a tono per la resta de la track.
Cascade Saddle (amb foto o video):
El Manu ens va advertir que el principi de la seguent etapa estava prou complicat. Hi havia molts arbres caiguts, i els rius baixaven amb molt força, a causa de les pluges i la neu dels dies anteriors. Tambe ens va dir la previsio del temps i a la nit anterior ens va portar un tros de pa fet per ell. Molt majo, pq ademes no ens va cobrar pels altres dies que estariem a la track (nosaltres li vam dir que un fariem tot d'una etzitvada). La veritat es que hi havien molts arbres caiguts i amb el mal de genolls era lo pitjor. Si entraves en calor caminant ja no et feien tant de mal els genolls, pero amb els arbres caiguts t'havies de parar cada tres per dos.
(foto d'arbres caiguts)
A mes a mes tornava a haver-hi tot de rius per crusar, sense pont obviament. I per acabar-ho d'adobar, a mig cami es va posar a ploure... Passavem per boscos preciosos, pero amb la pluja l'unic que voliem era arribar a la seguent Hut. Obviament vam tornar a arribar xops. Aquest cop vaig encendre el foc jo sol (no hi havia guardia) i vam mantindre la cabanya a casi 30 graus. El dia seguent va estar tot el dia plovent, per lo que no ens vam moure de la cabanya (estavem una mica farts de mullar-nos). Per la nit vam contar provisions, nomes ens quedava menjar per un altre dia... Haviem de surtir a l'endema a primera hora, plogues o neves. Aixi ho vam fer, i aquest cop vam passar per pantans tambe, a part de rius i la pluja continua. Pero ja ens era igual. Just abans d'arribar al final de la track, hi havien unes cascades, les quals havies de passar per sota. Aqui no es va salvar ni la motxilla, TOT estava moll, els recanvis secs, els llibres, TOT. No va parar de ploure fins que nosaltres vam acabar la track. Ni mitja hora despres d'acabar feia un sol espatarrant. Per l'amor de Deu! Qui es el cabro alla adalt que s'esta partint de nosaltres ?!
Tot i que sembla ple de penuries, realment va ser molt bonic i vam veure tot d'arbres diferents, en tot de paisatges i diferents, i molt poca gent (5 persones contades, de les quals 4 vam coincidir menys d'un minut). Aquesta track acabava a Paradise, un dels llocs on es va grabar el Senyor dels anells, i en aquell precis instant s'estava grabant el Hobbit. Per lo que ja haviem arribat a Hobbiton, haviem acabat el nostre periple per les terres del senyor dels anells i podiem anar a descansar.
(foto de Hobbiton)
Mes cap al nord, seguint la costa est hi ha un parell de glaciars, els quals semblen prou interessants per visitar. Pel centre hi ha molts llacs, no tant grans com el de Queenstown, pero amb noms tan divertits com Te Kapo.
Crec que em deixo alguna part de la illa sud, o alguna anecdota que podria ser divertit explicar. Si ho trobem adient, ja ho afegirem (les fotos les afegirem en breus).
Que sabem de Aotearoa?
Primer repassarem una mica la historia de Nova Zelanda o Aotearoa en la llengua Maori. Els maoris van arribar a Aotearoa al segle XII, colonitzant sobretot la illa nord. Degut a la seva divisio en tribus, van tindre moltes trifulques per problemes de territoris, disputant-se les millors arees de cultiu. Tambe van colonitzar illes properes, on es van desarrollar noves cultures i etnies, entre elles m'agradaria destacar la Moriori. Els maori van migrar a les illes Chatham, unes illes de poca extensio, on els moriori (maori) es van adonar que si sempre estaven lluitant per la possessio de les terres acabarien tots morts. Per aixo aquesta cultura va promoure el sentit comu i el no derramar vides per disputes. Quan tenien confrontacions entre les diverses tribus moriori, cada tribu elegia el millor guerrer per a un combat, aquest s'acabava quan un dels dos morioris sangrava. Lo gracios d'aquesta cultura es que a Aotearoa se'ls va considera com una etnia inferior i amb deficiencies mentals fins a finals del segle XX. No queden molts morioris, ja que els maoris van anar a aquesta illa a mitjans segle XIX per arrasar-la i matar-los a tots, els autoctons eren tan pacifistes que simplement es van deixar matar fins que nomes van quedar uns milers. A diversos museus de Aotearoa es pot trobar informacio d'aquesta etnia, si busques be (nosaltres la vam veure al museu de Christchurch i al de Wellington).
Els holandesos van redescobrir la illa el segles XVII i el nom de Nova Zelanda ve de la seva similitut amb la provincia holandesa Zelanda. Durant els seguents dos segles, francesos i anglesos van intentar conquistar la illa per la força, pero els maoris tenien una gran cultura guerrera que els va ajudar a rebutjar tots els atacs. Llavors els anglesos, al segle XIX, van anar amb grans regals i molts burrocrates, els quals van aconseguir amb la pluma i els diners lo que no havien aconseguit la força i les armes (val la pena veure les diferencies en la traduccio del text en angles al maori, de com nova zelanda passa a forma part de la corona britanica, exposats al museu de Wellington). Durant els seguents anys va haver-hi un gran expoli de terres als maoris, que finalment es van quedar quasi sense terres. En definitiva, el que sempre fem els "blancs". Vet aqui un petit resum.
Ara anem amb una mica d'historia actual i curiositats. La seva reina es la Reina Elizabeth II de Gran Bretanya i el seu primer ministre John Key. El molt honorable Key va treballar per Merrill Lynch, on guanyava mes de 2 millons de dolars l'any i es va guanyar el sobrenom de "the smiling assassin", pq despedia a la gent a dotzenes mentres passejava amb alegria per l'oficina. Un altre pais que ha sigut pres per la maquina tecnocrata del mon financer, mirant pel costat positiu com a minim no es de Goldman Sachs!
Els nova zelandesos s'autodenominen kiwis, no se si sera per la gran quantitat de kiwi(fruita) que cultiven o pel curios ocell que habita a les illes. El kiwi es nocturn i molt timid, no vam ser capaços de veure'l, pero diuen que fa un soroll molt caracteristic (com si fos un porc!). El seu antecessor es deia moa, era mes gran que un austruç i tampoc volava. Els maoris el van caçar fins a l'extincio, quedant nomes aquest descendent, el kiwi, molt mes petit i no tan suculent.
Els idiomes oficials de Aotearoa son l'angles, el maori i l'idioma dels signes!! els nens de la primera casa on vam fer woofing sabien tot l'alfabet i unes quantes expressions. Tot i que jo tambe incluiria el kiwi, un dialecte de l'angles. De fet, m'atreviria a dir que molta gent no sap ni parlar angles, nomes parlen kiwi. Es un accent prou rapid que junta moltes paraules, mes l'slang (expresions del carrer) propi de totes les llengues, de vegades es feia molt dificil d'entendre. Pero lo que em treu mes de polleguera es que molta gent dels paisos angloparlants creuen que la resta han d'apendre a parlar l'ingles, i si no en saps ets tonto, i tu quants idiomes parles ?? els hi pregunta. Sempre hi han exepcions com ara mon pare, que aprenia una mica del idioma del pais on s'estava, i ara parla el catala i el castella perfecte. La gent amb menys nivell educatiu, nomes et sabra parlar kiwi. Per la majoria, sapiguen parlar angles o no, s'esforçaran per a que els entenguis.
Espero haver-vos ajudat a tots a saber una mica mes d'aquest maravellos pais! S'accepten puntualitzacions, que afegirem si ho trobem adient.
Els holandesos van redescobrir la illa el segles XVII i el nom de Nova Zelanda ve de la seva similitut amb la provincia holandesa Zelanda. Durant els seguents dos segles, francesos i anglesos van intentar conquistar la illa per la força, pero els maoris tenien una gran cultura guerrera que els va ajudar a rebutjar tots els atacs. Llavors els anglesos, al segle XIX, van anar amb grans regals i molts burrocrates, els quals van aconseguir amb la pluma i els diners lo que no havien aconseguit la força i les armes (val la pena veure les diferencies en la traduccio del text en angles al maori, de com nova zelanda passa a forma part de la corona britanica, exposats al museu de Wellington). Durant els seguents anys va haver-hi un gran expoli de terres als maoris, que finalment es van quedar quasi sense terres. En definitiva, el que sempre fem els "blancs". Vet aqui un petit resum.
Ara anem amb una mica d'historia actual i curiositats. La seva reina es la Reina Elizabeth II de Gran Bretanya i el seu primer ministre John Key. El molt honorable Key va treballar per Merrill Lynch, on guanyava mes de 2 millons de dolars l'any i es va guanyar el sobrenom de "the smiling assassin", pq despedia a la gent a dotzenes mentres passejava amb alegria per l'oficina. Un altre pais que ha sigut pres per la maquina tecnocrata del mon financer, mirant pel costat positiu com a minim no es de Goldman Sachs!
Els nova zelandesos s'autodenominen kiwis, no se si sera per la gran quantitat de kiwi(fruita) que cultiven o pel curios ocell que habita a les illes. El kiwi es nocturn i molt timid, no vam ser capaços de veure'l, pero diuen que fa un soroll molt caracteristic (com si fos un porc!). El seu antecessor es deia moa, era mes gran que un austruç i tampoc volava. Els maoris el van caçar fins a l'extincio, quedant nomes aquest descendent, el kiwi, molt mes petit i no tan suculent.
Els idiomes oficials de Aotearoa son l'angles, el maori i l'idioma dels signes!! els nens de la primera casa on vam fer woofing sabien tot l'alfabet i unes quantes expressions. Tot i que jo tambe incluiria el kiwi, un dialecte de l'angles. De fet, m'atreviria a dir que molta gent no sap ni parlar angles, nomes parlen kiwi. Es un accent prou rapid que junta moltes paraules, mes l'slang (expresions del carrer) propi de totes les llengues, de vegades es feia molt dificil d'entendre. Pero lo que em treu mes de polleguera es que molta gent dels paisos angloparlants creuen que la resta han d'apendre a parlar l'ingles, i si no en saps ets tonto, i tu quants idiomes parles ?? els hi pregunta. Sempre hi han exepcions com ara mon pare, que aprenia una mica del idioma del pais on s'estava, i ara parla el catala i el castella perfecte. La gent amb menys nivell educatiu, nomes et sabra parlar kiwi. Per la majoria, sapiguen parlar angles o no, s'esforçaran per a que els entenguis.
Espero haver-vos ajudat a tots a saber una mica mes d'aquest maravellos pais! S'accepten puntualitzacions, que afegirem si ho trobem adient.
viernes, 11 de noviembre de 2011
Rutes, rutes... PART I
Hola dola!!
La Kepler Track va ser un fracas total, la primera nit ja va començar a nevar i ens vam despertar amb una mica de neu. Vam continuar pujant per la muntanya pero gairebe al arribar a dalt de tot, on ja estava tot nevat a saco, ens vam trobar que la neu mes endavant arribava fins al genolls i despres fins a la cintura, i que el cami estava tallat, aixi k no ens va quedar mes remei que fer mitja volta i tornar a Te Anau. D'alli ens vam dirigir cap a la Hollyford Track una ruta de 4-5 dies d'anada, mes el mateix de tornada si no voliem agafar una avioneta per tornar, aixi k vam agafar menjar per tots aquests dies i el vam carregar a les motxilles... uns 20Kg de cony de motxilles!! Vam començarla dilluns pero ens van dir que dimarts hi hauria pluja a saco, aixi k vam anar gairebe fins al Lake Alabaster (un dia) on vam acampar a la vora del riu. Mai haviem vist tants mosquits, al despertarnos hi havien milers de mosquits a l'avance! El segon dia vam desfer el cami ja que no tenim roba prou preparada per les plujes. Quin fracas, dues rutes i cap acabada... Dimecres ja ens vam dirijir cap a la Greenstone Track, que son tres dies i es una de les rutes facils. La idea era fer la Greenstone Track, acabarla, pujar fins a Glenorchy, fer la Routeburn Track de baixada i empalmarla amb la Caples Track, xo no podra ser. Al acabar la Greenstone Track ens han dit que la Routeburn Track esta tallada mes o menys fins a finals de mes per culpa d'allaus i esllevissades com a consequencia de les plujer fortes que han hagut, aixi k ens em dirijit cap a Queenstown i aqui estem. No podem penjar ni descarregar res aixi k us haureu desperar per veure les fantastiques fotos que hem anat fent.
Peace & love,
Llorenç i Iain
PD: Queenstown esta ple de backpackers i pubs on sembla que hi hagi mala musica.
La Kepler Track va ser un fracas total, la primera nit ja va començar a nevar i ens vam despertar amb una mica de neu. Vam continuar pujant per la muntanya pero gairebe al arribar a dalt de tot, on ja estava tot nevat a saco, ens vam trobar que la neu mes endavant arribava fins al genolls i despres fins a la cintura, i que el cami estava tallat, aixi k no ens va quedar mes remei que fer mitja volta i tornar a Te Anau. D'alli ens vam dirigir cap a la Hollyford Track una ruta de 4-5 dies d'anada, mes el mateix de tornada si no voliem agafar una avioneta per tornar, aixi k vam agafar menjar per tots aquests dies i el vam carregar a les motxilles... uns 20Kg de cony de motxilles!! Vam començarla dilluns pero ens van dir que dimarts hi hauria pluja a saco, aixi k vam anar gairebe fins al Lake Alabaster (un dia) on vam acampar a la vora del riu. Mai haviem vist tants mosquits, al despertarnos hi havien milers de mosquits a l'avance! El segon dia vam desfer el cami ja que no tenim roba prou preparada per les plujes. Quin fracas, dues rutes i cap acabada... Dimecres ja ens vam dirijir cap a la Greenstone Track, que son tres dies i es una de les rutes facils. La idea era fer la Greenstone Track, acabarla, pujar fins a Glenorchy, fer la Routeburn Track de baixada i empalmarla amb la Caples Track, xo no podra ser. Al acabar la Greenstone Track ens han dit que la Routeburn Track esta tallada mes o menys fins a finals de mes per culpa d'allaus i esllevissades com a consequencia de les plujer fortes que han hagut, aixi k ens em dirijit cap a Queenstown i aqui estem. No podem penjar ni descarregar res aixi k us haureu desperar per veure les fantastiques fotos que hem anat fent.
Peace & love,
Llorenç i Iain
PD: Queenstown esta ple de backpackers i pubs on sembla que hi hagi mala musica.
miércoles, 2 de noviembre de 2011
Comenca l'aventura!!
Be,
dilluns vam iniciar el viatge cap al sud de l'illa sud de Nova Zelanda per caminar tota la costa oest. Vam sortir de Christchurch i no ens van agafar fins tres hores d'estar caminant pero, tot i que pensavem que trigariem un parell de dies en arribar a Dunedin, hi vam arribar el mateix dia, a les deu de la nit. Vam acampar amb els indignats de la ciutat un parell de nits i avui al mati hem repres la marxa. L'autoestop no ha sigut facil, encara que podem dir que hem tingut prou sort, ja que hi ha gent que potser ha trigat una setmana per que l'agafessin. Ara estem a casa de l'ultima senyora que ens ha arreplegat i dema a lmati anirem a Te Anau, el poblet on comencarem la primera de les nostres rutes, la Keppler Track.
Ja us anirem explicant com ens van les coses, sempre que tinguem internet. I ja veureu les magnifiques fotos del pais quan sapiguem com penjar-les aqui al blog!!
Records, petonets i abracades per tothom,
Llorenc i Iain
dilluns vam iniciar el viatge cap al sud de l'illa sud de Nova Zelanda per caminar tota la costa oest. Vam sortir de Christchurch i no ens van agafar fins tres hores d'estar caminant pero, tot i que pensavem que trigariem un parell de dies en arribar a Dunedin, hi vam arribar el mateix dia, a les deu de la nit. Vam acampar amb els indignats de la ciutat un parell de nits i avui al mati hem repres la marxa. L'autoestop no ha sigut facil, encara que podem dir que hem tingut prou sort, ja que hi ha gent que potser ha trigat una setmana per que l'agafessin. Ara estem a casa de l'ultima senyora que ens ha arreplegat i dema a lmati anirem a Te Anau, el poblet on comencarem la primera de les nostres rutes, la Keppler Track.
Ja us anirem explicant com ens van les coses, sempre que tinguem internet. I ja veureu les magnifiques fotos del pais quan sapiguem com penjar-les aqui al blog!!
Records, petonets i abracades per tothom,
Llorenc i Iain
viernes, 21 de octubre de 2011
Mito
Per cert ens haviem oblidat de dir que:
UN MITO ES, EL AGUA DEL WATER, AQUI NO GIRA DEL REVES!!!
FAIL MITOOOO!!!
UN MITO ES, EL AGUA DEL WATER, AQUI NO GIRA DEL REVES!!!
FAIL MITOOOO!!!
Ja estem aqui!!
Be familia,
ahir vam arribar a Nova Zelanda despres de 28 horetes a l'avio i despres d'estar a punt de tallar-nos les venes... Vam arribar amb un jet lag no molt dur xo una mica marejadillos. De cami a Christchurch ens va parar una senyora molt amable que ens va dur amb el seu "free international taxi" (gratis pels k no ho entenen) fins al mateix hostal Jail House, una preso que va estar activa fins al 1999. Aquest mati hem anat cap al centre centre, que aquesta ciutat esta totalment dispersa i no hi ha practicament res excepte edificis mig caiguts com a consequencia del terratremol, i hem quedat amb en John (l'home de la familia que ens acull) per la tarde. Mentrestant hem anat a visitar el museu Maori i el Flower Garden, un jardi molt gran ple de floretes.
Ara mateix estem a casa d'aquesta familia tant acollidora que marxa el cap de setmana i ens deixa sols amb els animalitos de la granja fins dilluns.
Res mes, que aquest teclat no te per fer accents.... Mil petons per a tothom i ja anireu tenint noticies nostres sempre que poguem, aixi k no atavaleu k interne no es gratix. Per cert, us agrairiem que diguessiu qui sou despres d'escriure el comentari que ens fara mes illusio (tampoc hi ha ele geminada) llegir-ho.
Us estimem,
Iain i Llorenc (collons, tampoc hi ha c trencada!!)
ahir vam arribar a Nova Zelanda despres de 28 horetes a l'avio i despres d'estar a punt de tallar-nos les venes... Vam arribar amb un jet lag no molt dur xo una mica marejadillos. De cami a Christchurch ens va parar una senyora molt amable que ens va dur amb el seu "free international taxi" (gratis pels k no ho entenen) fins al mateix hostal Jail House, una preso que va estar activa fins al 1999. Aquest mati hem anat cap al centre centre, que aquesta ciutat esta totalment dispersa i no hi ha practicament res excepte edificis mig caiguts com a consequencia del terratremol, i hem quedat amb en John (l'home de la familia que ens acull) per la tarde. Mentrestant hem anat a visitar el museu Maori i el Flower Garden, un jardi molt gran ple de floretes.
Ara mateix estem a casa d'aquesta familia tant acollidora que marxa el cap de setmana i ens deixa sols amb els animalitos de la granja fins dilluns.
Res mes, que aquest teclat no te per fer accents.... Mil petons per a tothom i ja anireu tenint noticies nostres sempre que poguem, aixi k no atavaleu k interne no es gratix. Per cert, us agrairiem que diguessiu qui sou despres d'escriure el comentari que ens fara mes illusio (tampoc hi ha ele geminada) llegir-ho.
Us estimem,
Iain i Llorenc (collons, tampoc hi ha c trencada!!)
martes, 6 de septiembre de 2011
Suscribirse a:
Entradas (Atom)